Cosas Que Leo #57: CALIBAN I LA BRUIXA, Silvia Federici

«S’acusava les dones de ser irracionals, vanitoses, geniüdes, malgastadores. Es considerava especialment culpable la llengua de les dones, que es veia com un instrument d’insubordinació. Però la més dolenta era l’esposa desobedient, que, junt amb la renyaire, la bruixa i la puta, era el blanc preferit de dramaturgs, escriptors populars i moralistes. En aquest sentit, L’amansiment de l’harpia (1593) de Shakespeare va ser el manifest de l’època. El càstig de la in-subordinació femenina a l’autoritat patriarcal es va evocar i celebrar en innombrables obres i tractats misògins. La literatura anglesa dels períodes elisabetià i jacobí es delectava amb aquests temes. És típica d’aquest gènere l’obra de John Ford, Tis a Pity She’s a Whore [Llàstima que sigui puta](1633), que acaba amb l’assassinat, l’execució i l’homicidi didàctics de tres de les quatre protagonistes (…) Mentrestant, es van introduir noves lleis i noves formes de tortura per controlar el comportament de les dones dins i fora de casa, que confirmaven que la denigració literària de les dones expressava un projecte polític precís dirigit a desposseir-les d’autonomia i de poder social. A l’Europa de l’Edat de la Raó, a les dones acusades de ser renyaires els posaven un morrió com als gossos i les feien desfilar pels carrers; les prostitutes rebien assots o eren engabiades i enfonsades a l’aigua, mentre s’instaurava la pena de mort per a les dones condemna-des per adulteri.

No és una exageració dir que es tractava les dones amb la mateixa hostilitat i el mateix distanciament que es concedia als indis salvatges en la literatura que va tractar aquest tema després de la conquesta. El paral·lelisme no és casual. Tant en un cas com en l’altre, la denigració literària i cultural estava al servei d’un projecte d’expropiació. Com veu-rem, la demonització dels indígenes americans va servir per justificar la seva esclavitud i el saqueig dels seus tresors. A Europa, l’atac llançat contra les dones justificava l’apropiació del seu treball per part dels homes i la criminalització del seu control sobre la reproducció. El preu de la resistència sempre va ser l’exterminació. Cap de les tàctiques desplega-des contra les dones europees i els súbdits colonials hauria pogut tenir èxit si no haguessin tingut el suport d’una cam-panya de terror. En el cas de les dones europees, la caça de bruixes va tenir un paper principal en la construcció de la seva nova funció social i en la degradació de la seva identitat social.

La definició de les dones com a éssers demoníacs i les pràctiques atroces i humiliants a què van ser sotmeses tantes d’elles van deixar marques indelebles en la psicologia col·lectiva femenina i en el sentit de les possibilitats que tenia la dona. Des de tots els punts de vista —social, econòmic, cultural, polític—, la caça de bruixes va ser un punt d’inflexió en la vida de les dones; va ser l’equivalent de la derrota històrica a què al·ludeix Engels a L’origen de la família, la propietat privada i l’estat (1884) com a causa de l’esfondrament del món matriarcal. Perquè la caça de bruixes va destruir tot un món de pràctiques, relacions col·lectives i sistemes de coneixement femenins que ha-vien estat els fonaments del poder de les dones durant l’Europa precapitalista, i la condició per a la resistència de les dones en la lluita contra el feudalisme.

D’aquesta derrota, en va emergir un nou model de feminitat: la dona i esposa ideal —passiva, obedient, estalviadora, de poques paraules, sempre enfeinada amb les seves tasques i casta. Aquest canvi va començar a finals del segle XVII, quan les dones ja havien estat sotmeses durant més de dos segles al terrorisme d’Estat. Un cop les dones van estar derrotades, la imatge de la feminitat construïda durant la transició es va descartar com una eina innecessària i es va substituir per una de nova i domesticada. Mentre que a l’època de la caça de bruixes es retratava les dones com a éssers salvatges, mentalment dèbils, d’una lascívia insadollable, rebels, insubordinades i incapaces de controlar-se, al segle xviii, el cànon s’havia invertit. Ara, les dones es descrivien com a passives, éssers asexuals, més obedients i més morals que els homes, capaces d’exercir una bona influència moral sobre ells.»

Caliban i la bruixa; dones, cos i acumulació primitiva

SILVIA FEDERICI

Virus Editorial, 2018

427 págs.