MIQUI PUIG: el vell solitari ha fet colla (una entrevista de Kiko Amat)

Resultat d'imatges de miqui puigMiquel Puig Bosch, conegut només com Miqui Puig, és un dels millor compositors i intèrprets de música pop a la Península Ibèrica. Té una biografia rara, serpentejant i intensa, de vegades desconcertant: nen grassonet de L’ametlla nascut l’any 1968 en una família pagesa amb doble cognom über-català, fan juvenil de Dinarama i The Jam, exmod, apreciador de la cultura anglesa i la negritud; membre de Los Sencillos, grup que va liderar durant setze anys i amb qui va fer esclatar un espatarrant #1 nacional (“Bonito es”), així com dos o tres àlbums de pop rodó (i un parell més d’àlbums estranys i imperfectes, així com coratjosos); personalitat televisiva, primer a Sputnik, al llarg dels 90, i, durant el 2007 i el 2008, a qüestionables concursos de qüestionables talents com Factor X i Tienes talento (fet que alguns mai li perdonaran); DJ per clubs, inauguracions, creuers, bodes, batejos; prolífic locutor de ràdio, amb una extensa llista de programes propis i aliens; i artífex d’una carrera en solitari que fins ara havia entregat dos àlbums d’excepcional pop melancòlic, ballable, clàssic, ple de lletres memorables i ganxos la-la-lejables: Casualidades (Naïve, 1999) i Impar (Pias 2008).

És un Puig embolcallat en fulard i Barbour, pantalons de pana i sabata anglesa, amb un cert aire de country squire britànic (ell menciona la influència del film Withnail & I) i la seva expressió habitual de tristor afable, qui es troba amb mi al local social de l’Atlanta FC -un reducte de dominó i quintos (i també gràfics porrons amb silueta fàl·lica), a la Rambla del Raval barcelonina- per xerrar sobre el seu tercer àlbum en solitari, Escuela de capataces. Durant una hora i quart conversarem sobre concepte, artesania, discs “d’interior”, Bronski Beat i Chucho, pecats petits i grans, foscor i llum, raresa innata i danys irreparables, i defensa del grup de rocanrol. Sembla que el vell solitari ha fet colla.

La meva primera pregunta és senzilla: perquè Escuela de capataces?

Anant cap al poble de la meva dona, a prop de León, trobes un edifici imponent que recorda a les escoles nacionals de la meva època. Té una torre d’aigua enorme, i a la entrada hi diu Escuela De Capataces. Investigant vaig descobrir que les “escuelas de capataces” eren unes escoles que venien de la República, i que Franco va recuperar. Escoles agràries. Quan vaig decidir que volia que el meu disc es digués així, vaig anar a fer-li unes fotos i ja l’havien tirat a terra. Té un sentit poètic afegit per mi, això de que ja no existeixi. És simbòlic. Amb el Marc Botey [guitarres, veus, teclats i co-compositor] sempre diem que aquest és un disc que hem parlat gairebé més que tocat. I vam parlar molt d’aquesta idea d’escola professional, de formació, perquè nosaltres sempre ens hem definit més com a artesans que com a artistes. M’agrada, a més, la idea de la jerarquia professional: el capatàs, els treballadors, el manobre… Jo volia que tot el disc s’emmarqués a un lloc així. He fet molts discos barcelonins, però aquest és un disc d’interior. De poble. Tu ja saps que als pobles sempre hi han personatges estranys, amb passats misteriosos. Cotxes atrotinats, barbours vells, en deute amb tothom… Jo volia situar el disc en aquest context una mica decadent i vingut a menys, potser per la edat que tinc.

La artesania sempre es menysté. Queda molt millor parlar del geni excèntric, de la musa sobtada. Però la part no romàntica d’això de fer discos o llibres és que implica molta feina.

Sí. És feina. La part lírica del disc la tenia clara, perquè venia del meu vell programa de ràdio. Al disc ho posa: “totes les lletres d’aquest disc es van fer a la barra de Can Tuyus”. Dia a dia escrivia aquells microcontes que lligaven el relat: tots estan aquí. Aquest és l’imaginari: el tio observador a la barra que va veient la desfilada de personatges. Hi ha una primera persona, sí, però també n’hi ha de tercera. De vegades em posava el vestit de confessor de la barra, i de vegades el de qui es confessa. Hi ha lletres de mirar a fora, i altres de mirar a dins. I molta obsessió amb les melodies. Les poques hores lliures que apareixien, jo anava al despatx del Marc, trèiem la guitarra i… De vegades només xerràvem, dels Jazzateers, d’Associacionisme, de Durruti. De vegades apareixia una melodia i la treballàvem. A mi m’agrada tenir primer els títols, i molts títols ja els tenia de temps enrere. Els títols em situen. “El chico que gritaba acid” venia d’una columna que escrivia a El Mundo, per exemple.

Tu i el Botey feu un equip compositiu clàssic, estil Goffin-King.

Saps que passa? Que jo no sé tocar la guitarra bé, i això em salva de copiar literalment, com fan altres artistes. Jo li he d’explicar el que tinc al cap al Botey, i en aquest delay entre el que he pensat i el que ell rep i tradueix en sons hi neixen coses molt interessants. Perquè tenim gustos comuns i alguns diferents. De vegades parlem diferents idiomes, i ens complementem. Per això al disc posa: “totes les cançons composades per Marc Botey i Miqui Puig”. A Capataces es nota que som dos, des del minut zero.

Imatge relacionadaAl Casualidades (Naïve, 1999) hi ha una foto teva on estàs sol. Més que sol, abandonat. I Capataces… em dona l’ impressió de ser un disc que, malgrat la malenconia i la pena, celebra tornar a tenir un club. Una penya.

El vell solitari ha fet colla. Hem fundat un motoclub, hem engegat un club de columbofília o una societat de fans de maxis de house del 88. Reivindiquem els vells grups de rocanrol. ¿Per què no pots fer rocanrol als quaranta, als cinquanta anys? Rocanrol vol dir tancar-te en un local amb els elements bàsics: bateria, baix i guitarra. Per fer les maquetes ens vam tancar una setmana sencera al local amb un amic que anava gravant cada fragment utilitzable. Impar era un disc de gran pressupost, de ressaca de la televisió, i Capataces és un disc d’arromangar-se i fer feina en l’anonimat.

A mi em sembla la celebració d’un home que lluita per veure la joia de la vida, però que sempre arrossegarà un interior masegat. Al Casualidades duies tiretes a la cara com si te la haguessin trencat, aquí carregues amb “maletes plenes de pena”. Però les vols “fotre al mar”.

Aquest disc l’he gravat al núvol de la mort d’un pare, i amb un grup darrera que em va ajudar a espantar la pena. L’altre dia la meva dona em va dir una cosa xula: Casualidades és un disc d’amor, i Capataces és un disc d’amor a la vida. Després de la recent mort del pare, veig les coses com deien els Chucho a “Magic”: “disfrutando del tiempo que me queda por vivir”. Aquest to es nota especialment a “La hora del brindis”: això va pels morts i pel temps que ens queda per viure. Jo no soc gens de melangia barata de “recordes quan ens fotíem de tot, o de quan ballàvem fins a tal hora…” Per allà vam passar, i ja està, igual que passarem per aquí. Però sempre quedarà una certa pena, Saps? És el meu destí. Jo sempre he estat el tristot. El grassonet de la classe.

És un disc adult. Hi ha gèneres que son molt juvenils, i és formidable que siguin així, i d’altres que son per gent crescuda. No tant per complexitat, sinó per fondària emocional. El deep soul va de divorcis, banyes, gent morta. Veig el teu disc en aquesta línia.

És un disc fosc amb ànima. Torturada, si vols, però amb ànima [riu]. Josef K, Aztec Camera. Décima Víctima amb soul. M’ha passat el mateix que a Paul Weller al Sound Affects: descobreix el post-punk però ve de escoltar els Kinks o Motown, música més joiosa, i de la mescla surt el disc. Afegiré una raó addicional molt egoista: escric així perquè en aquest país ningú més escriu en aquest to, avui en dia.

Molts autors veterans de pop escriuen com si tinguessin setze anys, i sona una mica fora de lloc.

Molt. Em trobo gent de la meva quinta que va a la última, que s’han reinventat com hipsters, i és una cosa que jo mai podria fer. En primer lloc, perquè no m’entra res [riu]. Les talles ni existeixen. En segon lloc hi ha referents diferents. Recordes quan tu i jo ens vam retrobar després d’uns anys, i els dos estàvem escoltant el Dr. Syntax de l’Edwyn Collins? Allà, a “Twenty years too late”, el Collins fa reflexions com les meves. Hem sigut això i allò, i quedem els que quedem. Durant una època em fascinava un personatge que trobàvem a les nits barcelonines, i que cada tres mesos feia el canvi: un dia anava a veure a Lambchop i a l’endemà portava gorra redneck; veia als Dictators i a l’endemà duia un afro estil Bronx. És una cosa admirable, en certa forma, aquest mimetisme de supervivència. Però jo no soc així: soc el que soc, no hi puc fer res.

“Soc el que soc” és una frase que podries haver dit fa trenta anys. El que canvia és el to: ha desaparegut la arrogància. Ara és més una observació estoica.

I tant. A la vegada, als moments de merda tothom vol ser una altra persona.

El teu disc té molta introspecció però també mira el mon de forma càustica. Amb mala llet.

Quan dic “gracias jóvenes católicos por vuestros campanarios” vaig per aquí. M’ho poseu a huevo perquè em foti amb vosaltres. I a la vegada us envejo “los trajes que aún os caben”. Sempre existirà aquesta dualitat, aquesta doble mirada.

 Imatge relacionada És un dels temes fonamentals del Escuela de capataces: un tio rarot i afligit que enveja la “normalitat” dels altres.

No sé on comença això, potser en el que dèiem de ser el grassonet de la classe. Ara estic en un punt de molt fotre’m de mi mateix. L’altre dia, a un event, una noia que feia veure que no em coneixia es va referir a mi com “aquell senyor”. I en efecte, soc un senyor. Un senyor gran. Porto rebeques de llana. Vull ser un vell excèntric. I ho estic aconseguint [somriu].

A Anglaterra es celebra molt la figura del vell excèntric. Aquí no tant. Es veu poc decorosa, patètica… De ganàpia.

No ho és. L’altre dia la meva dona em va enviar la foto d’un cavaller gran que portava pantalons vermells, camisa verda i jaqueta de tweed… I li quedava bé o li quedava malament, però una cosa el feia vèncer d’entrada: la actitud. La actitud era “me la bufa tot, jo soc així”. El mateix em passa a mi. Ara és massa tard per canviar.

La gent creu que això de la raresa és una cosa buscada, com un capritx de friquis que volen donar la nota, quan en realitat alguns ja érem rars de fàbrica. No podíem encaixar encara que voléssim. Els discos, llibres i pel·lícules només ens van empitjorar.

[riu] És veritat. Aquest, per cert, és un disc molt 1984. Va ser un any de grans coses. Molts discos que ens encanten son d’aquell any. Però també va ser un any important per mi. Vaig entrar al politècnic de Granollers el 1982, i al 1984 ja anava amb un serrell after-punk, i al cap d’uns mesos em vaig rapar perquè vaig llegir no-sé-què de suedeheads. Allà vaig veure les primeres xeringues, i no sabies que li passava al teu col·lega que moquejava tant… Però res d’això et fa millor. Els nanos que ara tenen trenta llargs van viure la seva joventut amb una bonhomia envejable, i em sembla genial. I els fills adolescents dels meus col·legues viuen una realitat diferent a la nostra. “El chico que gritava acid” és una mica el meu jo dels primers 80, quan em van apadrinar els del motoclub, paios que em treien deu anys. Jo era un fanàtic que es sabia tots els conductors, però que no podia canviar ni una bugia.

Aquell nen rabiós que ve d’un entorn desestructurat i vol entrar a un club que el salvarà. Em sembla una idea bonica. Un càntic per nens danyats.

A la vegada, la cançó no és del tot personal. Jo soc fill de pagès i mestressa de casa. No he vist cap desestructuració. Soc d’un lloc on, com deia el meu pare, “som tots a taula”. És una frase que fa bandera d’un entorn segur malgrat les dificultats. Fer pinya familiar a una llar sòlida. Quan el meu pare tenia dubtes vitals, i mirava aquell que es feia ric i aquell altre que es construïa una casa nova, sempre deia: “a casa hi som tots”. El diumenge seiem junts. Es preocupaven per mi quan em veien aparèixer amb aquells ulls, o plorant sense raó, però a la vegada em cuidaven. Em feia por cantar aquest tema, perquè no volia que la gent cregués que jo pretenia haver viscut maltractaments. Toca’t els collons: un cop feta la melodia i la lletra, vam anar a tocar a Euskadi, i vaig veure a un parc un xavalet assegut a un banc, amb anorac i gorra, i vaig pensar en el “chico”. Ara quan la canto sempre penso en aquell nano trist.

Sempre has estat un bon observador. I has fugit del lloc comú. A “El chico que gritaba acid” hi ha un moment en que vols explicar que ell plora, i ho podries haver fet afectadíssim i èpic, i només dius que “se suena con la manga”. La vida no és una peli del Wes Anderson.

[riu fort] També dic que allò crema per dins. Un sensació física de cremor a la boca de l’estomac, que és el que passa de veritat. També m’agrada la frase “dice que le lleven pronto”, que es una expressió castellana molt bonica. Jo sempre he tingut aquesta doble vessant idiomàtica: soc català de poble però he viscut a Madrid, visc amb una castellana, canto en castellà… I molts cops he sentit aquesta frase, de vegades en boca d’amics gais andalusos: “¡Llévame, llévame!”. Com dient: treu-me d’aquí, d’aquesta merda. M’agrada aquest punt histèric a l’estil Chus Lampreave [somriu].

És un desig fort, el de voler marxar del poble natal. Podries estar parlant de qualsevol nen que escoltava als Clash i somiava en viure a un altre lloc (més excitant).

https://i0.wp.com/img.wennermedia.com/social/rs-168586-Bronski-Beat---Smalltown-Boy.jpgI tant. M’agrada que diguis això, perquè sempre ho tinc molt present. És una coincidència, però fa mesos que punxo “Smalltown boy” de Bronski Beat, i molta gent ve a dir-me que aquella cançó els va marcar, els va donar forces. Em té obsessionat. Va d’un noi gai, però podríem aplicar-ho a qualsevol marginat. “Smalltown boy” té la mateixa sensibilitat i tema que “El chico que gritava acid”. Fins i tot la mateixa estètica, la del Somerville jove, amb anorac, cap rapat, mitjons blancs…

Veig una certa contradicció a la teva situació present. Treballes al subsòl, fent coses petites, però no ets el Vic Godard: el teu lloc natural no és el underground. Et veig més com al Paul Weller post-Style Council: tocant a llocs petits, però sempre amb l’ull posat a la primera línia.

Potser sí. Però a la vegada em fa por, pensar així. Aquest disc es llença amb ganes de fer coses d’envergadura, és cert. Envejo coses com lo dels 091, aquest 2016: girant durant un any sencer, tocant com mai, posant-se-la dura a tots els vells fans. I recuperant una mica el que durant una època se’ls hi va negar. Vull una cosa semblant. També soc conscient, no creguis, que Los Sencillos, com va dir aquella revista que no vull anomenar, “se separaron demasiado tarde”. Però en aquell moment no n’ets conscient, d’una cosa així. Los Sencillos no vam durar 16 anys perquè ens agradés el tren de vida, o jo volgués ser famós. Es tractava de que jo volia fer més cançons, perquè és el que m’agrada fer. Perquè la forma en que visc (encara ara) és fent cançons, i després tocant-les pel mon, i explicant histories. I tens raó: estic en un moment en que vull tocar, i tocar gran, però no a qualsevol preu. No faré el “Bonito es”. No som un grup de revival.

El que volia dir, crec, és que tu mai has desitjat la obscuritat: ha estat el mon, que no escolta (com deien els Smiths). Sempre detecto en tu una (potser perillosa) compulsió per ser gran, i fer-ho a escala XXL.

Molts cops he fet coses massa ambicioses que no han funcionat, com aquella orquestra enorme que vaig muntar amb el Taller de Músics, i que va acabar fent… dos espectacles. Quan una cosa falla, tens dues opcions: fer-te l’artista incomprès, i aprofitar cada pregunta i tuit per recordar-li al mon que si no tens èxit és perquè la gent “no està preparada” [somriu] o seguir treballant. Fa molts anys que escolto musica pop, i fa uns quants anys que produeixo a bandes, i de vegades no és el teu moment, i punt. Quants discos meravellosos hem descobert que al seu moment van passar desapercebuts? De vegades hi ha coses que no quadren, i ni tots els milions en promoció faran que el públic s’hi interessi.

Sempre m’ha fascinat aquesta metamorfosi que patiu alguns músics: passeu en dos segons de ser paios introvertits i acomplexats a ser monstres escènics. Us torneu una altra persona. M’encantaria poder fer això que feu: oblidar durant una hora i mitja qui som en realitat.

Hi ha una part que sembla l’efecte d’una droga. Estàs allà dalt, fent el que fas per inèrcia i per costum, i de cop hi ha un click, i et baixa tot, t’entra el pànic. “Hòstia, això se me’n va de les mans”. Sempre et ratlles en algun moment. Aquesta entrevista ha anat molt bé, però quan demà vegi les fotos del Xavi i em vegi papada o no sé què, em ratllaré. No sé si és una patologia tipificada [riu]. Sempre va bé que algú cregui fermament que ets bo en una cosa, perquè els dubtes els tens tota la vida. Al Sot del Migdia, l’any 1992, 25.000 persones, en el moment més àlgid de “Bonito es”, vaig tenir sort de localitzar a la penya de L’Ametlla entre el públic. Anaven amb el Pep Blanc, que era jugador de bàsquet, i se’ls veia des de lluny. Per sort. Van salvar-me la nit.

Crec que aquesta insatisfacció i dubtes son els que et fan un artista interessant. Si haguessis estat l’esportista triunfador-follador de la classe potser no haguessis tingut l’empenta ni la ràbia per fer el que fas.

Potser. Mira el Morrissey. Un tio tímid que de cop ho rebenta amb els Smiths, i després es queda sol, i es torna un empestat. Un tio que mai està confortable amb ell mateix, ni amb el que fa. Ell és més bocamoll que jo, per això. Jo no vull tenir raó sempre. Per exemple: admiro al Loquillo, i sempre he estat molt fan del que fa, però és un artista que sempre es queixa de que si li fan boicot, de que si hi ha una conspiració contra ell.. Jo no soc així.

Comentaves que Capataces és una defensa de la banda de rocanrol. No n’estàs fins els ous, de rocanrol?

No. Per mi tocar és molt important. Em desesperen algunes coses, clar, alguna crítica que no sé com em prendré… Però tocar mai em cansa. De fet, és el que més m’agrada del mon. Mai soc més feliç que al local d’assaig. Parir un tema, maquinar plans… Al mateix temps, al meu cap hi ha un plànol. El rocanrol té una data de caducitat, i a partir de certa edat ja no es pot fer. Jo m’he marcat una data de jubilació. Clar que després no sé si la respectaré, perquè amb Los Sencillos mai em cansava de repetir que “mai” seria un artista amb carrera en solitari [somriu].

Jo em referia més aviat a l’estil de vida que acompanya el rock. El backstage. La mil·lèsima ressenya de revista gratuïta: “El de l’Ametlla vuelve a sus orígenes con…”. Les fotos. La ràdio. Els llepa-culs. Els haters. Els borratxos. Entenc que el Brian Wilson digués prou, i no toqués en directe en vint anys.

[riu] Es clar. El problema és el de sempre: si vols que funcioni el que ha de funcionar, has de transigir amb coses que per tu son perifèriques. I aquestes coses que fan mandra, a la vegada et permeten fer les coses que sí vols fer. Per exemple: a aquesta gira vull un escenari molt concret, amb una llum que m’il·lumini només la cara, perquè el meu cos ja el coneixeu, macho. No cal que es vegi. Ja sabeu quina és la meva panxona, i el ball de malucs… I al final de tot, llum blanca per si algú ha arribat tard i dubta de si era jo o no.

A “La teoría del hombre invisible” parles d’alguns pecats de joventut, afegint que eren “de los menos graves”. Quins serien, doncs, els greus?

Això del pecat és una merda que arrosseguem per haver crescut a un país ultracatòlic.

Quan dic pecats volia dir ensopegades. Cagades vitals.

Tothom menciona la meva carrera televisiva com a gran ensopegada, però ningú recorda que vaig arribar allà sense feina, parat i sol a L’Ametlla del Vallès, quan la indústria discogràfica s’enfonsava pel canvi de paradigma, i no tenia res. Cap futur. I de cop uns senyors em van dir: “ets bo en això. Et pagarem tant”. Mentiria si digués que vaig anar allà enganyat, però vaja, tampoc em van vendre tota la veritat. Em van oferir un format anglès que mai es va posar en pràctica aquí, perquè això no és Anglaterra. Un cop allà, quan ja havia acabat allò, vaig veure dues alternatives: me’n vaig a Gran Hermano VIP, em caso amb una madrilenya, visc en aquest mon de semi-celebritat… O torno enrere, a fer el que m’agradava de veritat, començant des de zero. Sé que vaig prendre la decisió adequada. Kiko Amat

La galàxia d’Escuela de Capataces (segons Miqui Puig):

1984; The Special AKA; La Caza; Barbour; Land-Rover; El bar de las grandes esperanzas; Madmua records; George Martin; Paco de Lucia & Camarón de la Isla; Marc Casals; Teenage Fanclub; Sobre beber Kingsley Amis; Farfisa; Edwyn Collins; Bodega Rafel; Islandia Nunca Quema; Santuari de Puiggraciós; Peaky Blinders; Snoopy; “Elefants never forget”; George Orwell; Kid Creole & The Coconuts; Barry Sheene; Cock-Madrid ; Pet Shop Boys; Withnail & I; casuals; dub; Can Tuyus; Jazzateers; Brut nature; Décima Víctima; San Genaro; Echo & The Bunnymen; llonguet; Ciudad Jardín; Perros de Paja; XTC; Maida Vale; Discos Juandó; Genestacio de la Vega; Buddy Holly; Modern soul; Aglio e Olio; David Bowie; Porsche Carrera; Paninaro boys; LAV family; Al Jackson; Tocar el dos d’Infinivi; Bo Diddley; La taverna d’en Grivé; Carlos Berlanga; Old Wave New Wave Club; Francisco Garcia Hortelano; foulards; Las afueras; Robert Elms; Golpes Bajos; Bultaco Streaker I; The Jazz Butcher; marihuana; brogues; Otis Clay; The Sartorialist; 12 strings; Santa María del Paramo; Synare drums; Gin Nut.

(Aquesta entrevista es va publicar originalment a la revista Enderrock)

Anuncios

Hey Ringo!

https://i2.wp.com/estaticos.elperiodico.com/resources/jpg/8/4/icoy9748307-ringo-julian160913220106-1473797073848.jpgAyer estuve en un entierro. Jamás fui íntimo del hombre que había fallecido, pero es de justicia afirmar que sin él muchos de nosotros no estaríamos aquí, o al menos no en el modo presente. Se llamaba RINGO, y fue el primero en muchas cosas. Vivía en el 13 pero el 1 cayó, hace un mes.

Su obituario no ha aparecido en casi ningún lado, porque Ringo fue un pionero de lo subterráneo, y hay culturas que son más culturas que otras, y él permaneció en lo underground por pura actitud personal y asco hacia lo banalizado y amor al pop y a su visión. Tan personal, tan poco voluble al viraje o la aquiescencia o a las modas pasajeras. Ringo era el super-individualista. El auténtico face.

Me dirigía yo a escribirle una buena despedida, a Ringo, un escrito lustroso y que estuviese a la altura de su talla emocional y cultural en mi vida (y la de muchos otros), pero se me adelantó alguien con mucho más derecho a hacerlo. Su amigo Víctor “Mágico” López. Salió publicada hoy mismo, en El Periódico. Léanla, por favor. Dice todo lo que hay que decir, y por añadidura les propina un buen cate ladeado a los ceporro-mods de la época, los que jamás entendieron. Ni a Ringo, ni nada (en general).

Y lean también esta encuesta de la serie “Yo fui el primer…” que Ringo le contestó a La Escuela Moderna, mi ex-fanzine, hace cinco años. Si al terminar leen también mis notas biográficas, comprenderán por qué Ringo fue más que crucial. Iba a decir que él fue el graduado en underground original, pero fue más bien el decano. El maestro de muchos, incluyéndome (por supuesto) a mí.

Adiós, Ringo, child of the sun.

Ícaros

Este fin de semana en Bilbao me acordé de todos aquellos niños de 1989, los de los ojos grandotes y los trajes estrangulados y el ansia de salir zumbando por entre las nubes. Todos como pinceles. Y volví a verles este fin de semana, 26 años más tarde, y están igual: todavía con aquella ansia y voracidad, y los párpados igual de abiertos y los corazones ahí, en las mangas. De verdad que están igual, igual de bonitos, matados de risa y capeando los cates del destino. Cantando las viejas canciones de sábados noche y domingos por la mañana, de ícaros a punto de arrearse el morrazo contra el sol. Y volví a enamorarme de todos, de todo lo que hicimos y de lo que nos unió y de cuando nos conocimos y de cuando nos separamos y de cuando nos volvimos a reencontrar. Es así y no hay otra forma de decirlo: volví a enamorarme de todos aquellos niños y niñas de 1989. ¿Esas cosas? No las olvidas nunca.

El vermut de Kiko Amat #10: CARLOS PARDO

Esta sí que es buena. Kiko Amat se cita para el vermú con el escritor madrileño Carlos Pardo un día de lluvia torrencial (por ello Pardo luce algo húmedo en las fotos), en el bar de la Filmoteca para pegarse el moco arty-farty, y toman unos bebibles y discuten un amplio abanico de temas: ex-modismo, poesía de mierda, desclasamiento burgués, dandis heroicos o pisaverdes perfumados, autobiografía dañina y todo sobre la familia Pardo. Y, por supuesto, su nueva novela El viaje a pie de Johann Sebastian (periférica). Y se tronchan bastante, ese par de prendas.

Pueden leerla, como siempre, aquí en Gent Normal, donde todo el mundo conoce nuestro nombre.