
“- Això és un lloc de mala mort- li diu en Franco, i seu.
– Mai no t’havia sentit dir això d’enlloc. Hongria, els camps de refugiats, Sèrbia, quan vas tornar de Síria. Mai. Però per tu Dudley és el cul del món. Mira per la finestra. Fa una tarda assolellada a les Midlands angleses.
En Franco es queda un moment desconcertat, fins ara no li havia sentit mai cinisme, o ràbia, a la veu.
– Aquells llocs tenen una excusa, una raó per ser tal com són, però aquesta gent -diu en Franco.
– Ah, aquesta gent -diu ella-, aquesta gent. Nosaltres som una cosa i ells una altra. Aquest cony de gent.
Treu el cable dels auriculars de l’endoll. Abaixa el volum però li fa un gest perquè s’hi acosti i escolti. A la pantalla hi ha la cara d’en Cairo.
– Molta cosa ha desaparegut, l’han esborrat. El passat industrial. I molt cosa ha quedat amagada. L’important és que la gent d’aquí va construir el país que arribaria a ser. I ara valtres actueu… naltres actuem, com si fos alguna mena de vergonya tot plegat. La resta del país s’avergonyeix de naltres. Voleu que desapareguem d’una manera o una altra. S’acabarà amb camps, s’acabarà amb murs, ja ho veuràs, i no serà la meva gent que els construirà, Grace, seran els teus. Ja està passant, a la vostra manera carregada de bones intencions.”
La bretxa
ANTHONY CARTWRIGHT
Tigre de Paper, 2020 (publicado originalmente en inglés como The Cut, Peirene Press, 2017)
137 págs.
Traducción al catalán de Anna Llisterri