Cosas Que Leo #97: LA CIUTAT I LA CASA, Natalia Ginzburg

“Jo en parlo poc, dels meus pares. Aviat vaig deixar de sentir-los com una protecció. Els trobava irritants i avorrits. Jo, de petit, també vaig beure avorriment, no tant com n’ha begut el meu fill, però una mica, sí. La protecció me la donava el meu germà. Encara tinc ganes de sentir-la, aquella protecció autoritària, imperiosa i amb una mica de menyspreu. ¿I com volies que jo et protegís, amb la necessitat que tenia jo de ser protegit? Al Piero també li retreus que no et protegís. Sempre parles del teu desig de sentir-te protegida. Sempre parles de protectors. És una obsessió que tens. De protectors en tenen les putes, et va dir una vegada el Piero. I et vas ofendre molt. La veritat és que els adults no hauríem de tenir necessitat de protecció. Però potser ni tu ni jo hem arribat mai a ser mai adults, ni el Piero. Som una niuada de nens.”

La ciutat i la casa

NATALIA GINZBURG

Club Editor 2017 (publicado originalmente en 1984 como La città e la casa)

247 págs.

Traducción de Meritxell Cucurella-Jorba

La cita del día #2 (Natalia Ginzburg)

«No es pot esperar escriure una cosa seriosament així com si res, com si ho fes amb una sola mà, alegrement. Hom no se’n pot sortir amb tant poc. Quan algú escriu una cosa seriosament, s’immergeix a dins, s’hi enfonsa fins als ulls. I si té sentiments molt forts que li inquieten el cor, si és molt feliç o molt infeliç per una raó qualsevol, diguem que terrenal, que no té res a veure amb el que està escrivint; llavors, si el que escriu és vàlid i digne de vida, qualsevol altre sentiment se li adorm. No pot esperar mantenir intacta i fresca la seva estimada felicitat, o la seva estimada infelicitat, tot s’allunya i desapareix i es queda sol amb la seva pàgina; cap felicitat, ni cap infelicitat, poden subsistir en ell si no estan estretament lligades a aquella pàgina seva. No poseeix res més i no li pertany a ningú més; i si no se sent així, vol dir que la seva pàgina no val res».

«El meu ofici», NATALIA GINZBURG (de Les petites virtuts, Àtic dels llibres)