Cosas Que Leo #169: EL RECULL, Sergei Dovlatov

“Exposo els esdeveniments ulteriors d’una manera entretallada, puntejada. Un xic de dissidència. Trobades amb periodistes occidentals aterrits. Acusacions de possessió d’un bordell i parasitisme. (El comissari Baienko em deia: “Surten dones mig despullades de casa teva”. Jo li exigia lògica: “Si tinc un bordell, més aviat hauria de ser a l’inrevés: hi haurien d’entrar”.)”

El recull

SERGEI DOVLATOV

Labreu edicions, 2021 (recopilación realizada por Miquel Cabal Guarro para la editorial)

140 págs.

Traducción de Miquel Cabal Guarro

Cosas Que Leo #45: LA FILIAL, Sergei Dovlatov

«El que ens va impressionar més va ser la màquina de cafè. Ens dirigíem a Santa Barbara. L’horitzó era clar i ample. La llum travessava les mates d’arç blanc que hi havia al llarg de la carretera. Feia l’efecte que la casa més propera havia de ser desenes, centenars de milles enllà. I, de sobte, vam veure una garita amb un rètol: «Cafè». L’autocar va frenar. Vam baixar. En Beliakov, l’escriptor, va dirigir-s’hi el primer. Va llegir les instruccions amb atenció. Es va treure una moneda de la butxaca. La va tirar per la ranura. Es va sentir un clac i un gotet de paper va aparèixer per un forat.

—Dària! —va cridar en Beliakov—. Un gotet!

I va tirar una altra moneda. De no se sap quina obertura en va caure un grapadet de sucre.

—Dària! —va cridar en Beliakov—. Sucre!

I va tirar una tercera moneda. El got es va omplir de cafè.

—Dària! —en Beliakov no es calmava—. Cafè!

La Dària Vladímirovna es va mirar el marit amb amor. Llavors, amb una tendresa maternal a la veu, va pronunciar:

—Que no ets a Mordòvia, pallús!

Per a un pare de família, és una gran cosa ser en un hotel. Sobretot en una ciutat americana desconeguda. A l’estiu.

El telèfon guarda silenci. Tens una dutxa fresca a la teva disposició. Cap mena d’obligació.

Pots fumar i deixar caure la cendra damunt del cobrellit. No cal que et tanquis al vàter. Pots anar descalç per la moqueta.

Els bars i restaurants estan oberts. Tens diners. A cada cantonada t’hi espera una trobada agradable.

Pots escoltar les notícies. Pots baixar al bar. Pots esbrinar el telèfon d’una vella coneguda, la Regina Košice, instal·lada a Los Angeles.

En lloc de tot això, què fa un literat rus? Doncs, naturalment, truca a casa, a Nova York. I de cop i volta es carrega a l’esquena tota mena de maldecaps. La mare té bronquitis. El nen estossega. La màquina d’escriure electrònica s’ha de portar a arreglar. I jo, mira, aquí, al simpòsium aquest de La nova Rússia… Com pot ser que et prenguis la vida tan poc seriosament?

Vaig jeure i em vaig posar a rumiar: «Què passa, aquí?». Les circumstàncies eren dubtoses i desconcertants. L’habitació era absurdament espaiosa. Per la finestra, tot el cel l’ocupava un anunci de Pearl Air. Al capçal del llit hi tenia una Bíblia en una llengua que no era la meva. A la butxaca de la jaqueta, una llibreta amb una sola anotació, poc comprensible: «L’humor és el capgirament de la raó». Què vol dir, això?

Què vol dir, tot plegat? Qui sóc, d’on vinc? Què m’ha dut fins aquí?

Tenia quaranta-cinc anys. Els que eren normals ja feia temps que s’havien clavat un tret o que, almenys, s’havien tornat alcohòlics. Jo, en canvi, de poc que no deixo de fumar i tot. Sort que un poeta em va dir:

—Si al matí no pots fer un cigarret, despertar-se i tot resulta absurd…

Va sonar el telèfon. Vaig despenjar.

—Ha demanat quatre copes de brandi?

—Sí —vaig mentir, gairebé sense dubtar.

—De seguida…

Això està bé. Això és fantàstic. Tota situació ha de tenir una petita dosi d’absurd.»

La filial

SERGEI DOVLATOV

Labreu, 2016

156 págs.

Traducción de Miquel Cabal Guarro

Cosas Que Leo #2: LOS NUESTROS, Serguéi Dovlátov

Los nuestros

“Por la noche no pude más y le dije:

– Lena, tenemos que hablar. Me parece que debemos aclarar algunas cosas. Está ocurriendo algo extraño. Tengo que hacerle unas cuantas preguntas delicadas. ¿Me permite que se las haga sin ambages?

– Le escucho -dijo.

Sereno el rostro. Como el dique de una prensa hidráulica.

Le pregunté:

– Dígame. ¿No tiene usted dónde vivir?

La dama se ofendió un poco. O mejor dicho, manifestó una leve sorpresa:

– ¿Cómo? Tengo un piso en Dáchnoye. ¿Por qué?

– Por nada… De hecho… Me parecía qué… No sé, creía… Entonces, otra cosa… Entiéndame bien, como amigo… Le pido mil excusas… ¿Puede que yo le resulte atractivo?…

Se hizo una pausa. noté que enrojecía. por fin dijo:

– En lo que a usted se refiere, no tengo nada que objetar.

Con esas mismas palabras. Literalmente, “nada que objetar”.

Se hizo una nueva pausa, aún más espesa. En mi caso. la muchacha rebosaba paz. Su mirada era dura y fría, como el vértice de una maleta.

Me quedé pensativo. ¿Podía ser que aquella calma se elevara por encima de las diferencias sexuales? ¿Más allá de la predisposición biológica hacia los hombres? ¿Y de la idea misma de cohabitación permanente?…

– Una última pregunta. pero no se enfade. Y si me equivoco, olvídese de lo que he dicho… En resumen, se me ocurre pensar… ¿No será usted, por casualidad, funcionaria del Comité para la Seguridad del Estado?…

Cualquiera sabía. para bien o para mal, yo era persona conocida y de natural incontinente. Bebía bastante. Siempre hablaba de más. En Onda Alemana se había hablado de mí… ¿No me habrían asignado, como disidente primerizo, a esta fantástica criatura? …”

Los nuestros

SERGUÉI DOVLÁTOV

Fulgencio Pimentel, 2020 (publicado originalmente en 1983; disponible también en catalán como Els nostres, Labreu Editorial, traducido por Miquel Cabal Guarro).

188 págs.

Traducción y epílogo de Ricardo San Vicente. Edición de Tania Mikhelson y Alfonso Martínez Galilea.