«El que ens va impressionar més va ser la màquina de cafè. Ens dirigíem a Santa Barbara. L’horitzó era clar i ample. La llum travessava les mates d’arç blanc que hi havia al llarg de la carretera. Feia l’efecte que la casa més propera havia de ser desenes, centenars de milles enllà. I, de sobte, vam veure una garita amb un rètol: «Cafè». L’autocar va frenar. Vam baixar. En Beliakov, l’escriptor, va dirigir-s’hi el primer. Va llegir les instruccions amb atenció. Es va treure una moneda de la butxaca. La va tirar per la ranura. Es va sentir un clac i un gotet de paper va aparèixer per un forat.
—Dària! —va cridar en Beliakov—. Un gotet!
I va tirar una altra moneda. De no se sap quina obertura en va caure un grapadet de sucre.
—Dària! —va cridar en Beliakov—. Sucre!
I va tirar una tercera moneda. El got es va omplir de cafè.
—Dària! —en Beliakov no es calmava—. Cafè!
La Dària Vladímirovna es va mirar el marit amb amor. Llavors, amb una tendresa maternal a la veu, va pronunciar:
—Que no ets a Mordòvia, pallús!
Per a un pare de família, és una gran cosa ser en un hotel. Sobretot en una ciutat americana desconeguda. A l’estiu.
El telèfon guarda silenci. Tens una dutxa fresca a la teva disposició. Cap mena d’obligació.
Pots fumar i deixar caure la cendra damunt del cobrellit. No cal que et tanquis al vàter. Pots anar descalç per la moqueta.
Els bars i restaurants estan oberts. Tens diners. A cada cantonada t’hi espera una trobada agradable.
Pots escoltar les notícies. Pots baixar al bar. Pots esbrinar el telèfon d’una vella coneguda, la Regina Košice, instal·lada a Los Angeles.
En lloc de tot això, què fa un literat rus? Doncs, naturalment, truca a casa, a Nova York. I de cop i volta es carrega a l’esquena tota mena de maldecaps. La mare té bronquitis. El nen estossega. La màquina d’escriure electrònica s’ha de portar a arreglar. I jo, mira, aquí, al simpòsium aquest de La nova Rússia… Com pot ser que et prenguis la vida tan poc seriosament?
Vaig jeure i em vaig posar a rumiar: «Què passa, aquí?». Les circumstàncies eren dubtoses i desconcertants. L’habitació era absurdament espaiosa. Per la finestra, tot el cel l’ocupava un anunci de Pearl Air. Al capçal del llit hi tenia una Bíblia en una llengua que no era la meva. A la butxaca de la jaqueta, una llibreta amb una sola anotació, poc comprensible: «L’humor és el capgirament de la raó». Què vol dir, això?
Què vol dir, tot plegat? Qui sóc, d’on vinc? Què m’ha dut fins aquí?
Tenia quaranta-cinc anys. Els que eren normals ja feia temps que s’havien clavat un tret o que, almenys, s’havien tornat alcohòlics. Jo, en canvi, de poc que no deixo de fumar i tot. Sort que un poeta em va dir:
—Si al matí no pots fer un cigarret, despertar-se i tot resulta absurd…
Va sonar el telèfon. Vaig despenjar.
—Ha demanat quatre copes de brandi?
—Sí —vaig mentir, gairebé sense dubtar.
—De seguida…
Això està bé. Això és fantàstic. Tota situació ha de tenir una petita dosi d’absurd.»
La filial
SERGEI DOVLATOV
Labreu, 2016
156 págs.
Traducción de Miquel Cabal Guarro
Bendito Atraso 