Voici les vacances (Kiko Amat is away)

Kiko Amat is away.

Este blog reanudará su actividad a partir del 20 de agosto.

Tira pa’l Oeste, Pollock

Mi artículo para Babelia de El País sobre el libro que todos ustedes deberían llevarse de vacaciones (si les gustan los Westerns sangrientos). Hablo, naturalmente, de El banquete celestial, de Donald Ray Pollock. Lean aquí mis alabanzas, cantadas sobre un jamelgo al galope y entre alaridos de ¡yiiii-jaaa!

The Joshua Tree: this album is not a rebel album

La pieza que escribí para El Periódico sobre The Joshua Tree, de ustedes-ya-saben-quién. Era el aniversario, o algo. Mi escrito es el «En contra». No hace falta añadir muchísimo más. Esta aquí, y es molón.

MIQUI PUIG: el vell solitari ha fet colla (una entrevista de Kiko Amat)

Resultat d'imatges de miqui puigMiquel Puig Bosch, conegut només com Miqui Puig, és un dels millor compositors i intèrprets de música pop a la Península Ibèrica. Té una biografia rara, serpentejant i intensa, de vegades desconcertant: nen grassonet de L’ametlla nascut l’any 1968 en una família pagesa amb doble cognom über-català, fan juvenil de Dinarama i The Jam, exmod, apreciador de la cultura anglesa i la negritud; membre de Los Sencillos, grup que va liderar durant setze anys i amb qui va fer esclatar un espatarrant #1 nacional (“Bonito es”), així com dos o tres àlbums de pop rodó (i un parell més d’àlbums estranys i imperfectes, així com coratjosos); personalitat televisiva, primer a Sputnik, al llarg dels 90, i, durant el 2007 i el 2008, a qüestionables concursos de qüestionables talents com Factor X i Tienes talento (fet que alguns mai li perdonaran); DJ per clubs, inauguracions, creuers, bodes, batejos; prolífic locutor de ràdio, amb una extensa llista de programes propis i aliens; i artífex d’una carrera en solitari que fins ara havia entregat dos àlbums d’excepcional pop melancòlic, ballable, clàssic, ple de lletres memorables i ganxos la-la-lejables: Casualidades (Naïve, 1999) i Impar (Pias 2008).

És un Puig embolcallat en fulard i Barbour, pantalons de pana i sabata anglesa, amb un cert aire de country squire britànic (ell menciona la influència del film Withnail & I) i la seva expressió habitual de tristor afable, qui es troba amb mi al local social de l’Atlanta FC -un reducte de dominó i quintos (i també gràfics porrons amb silueta fàl·lica), a la Rambla del Raval barcelonina- per xerrar sobre el seu tercer àlbum en solitari, Escuela de capataces. Durant una hora i quart conversarem sobre concepte, artesania, discs “d’interior”, Bronski Beat i Chucho, pecats petits i grans, foscor i llum, raresa innata i danys irreparables, i defensa del grup de rocanrol. Sembla que el vell solitari ha fet colla.

La meva primera pregunta és senzilla: perquè Escuela de capataces?

Anant cap al poble de la meva dona, a prop de León, trobes un edifici imponent que recorda a les escoles nacionals de la meva època. Té una torre d’aigua enorme, i a la entrada hi diu Escuela De Capataces. Investigant vaig descobrir que les “escuelas de capataces” eren unes escoles que venien de la República, i que Franco va recuperar. Escoles agràries. Quan vaig decidir que volia que el meu disc es digués així, vaig anar a fer-li unes fotos i ja l’havien tirat a terra. Té un sentit poètic afegit per mi, això de que ja no existeixi. És simbòlic. Amb el Marc Botey [guitarres, veus, teclats i co-compositor] sempre diem que aquest és un disc que hem parlat gairebé més que tocat. I vam parlar molt d’aquesta idea d’escola professional, de formació, perquè nosaltres sempre ens hem definit més com a artesans que com a artistes. M’agrada, a més, la idea de la jerarquia professional: el capatàs, els treballadors, el manobre… Jo volia que tot el disc s’emmarqués a un lloc així. He fet molts discos barcelonins, però aquest és un disc d’interior. De poble. Tu ja saps que als pobles sempre hi han personatges estranys, amb passats misteriosos. Cotxes atrotinats, barbours vells, en deute amb tothom… Jo volia situar el disc en aquest context una mica decadent i vingut a menys, potser per la edat que tinc.

La artesania sempre es menysté. Queda molt millor parlar del geni excèntric, de la musa sobtada. Però la part no romàntica d’això de fer discos o llibres és que implica molta feina.

Sí. És feina. La part lírica del disc la tenia clara, perquè venia del meu vell programa de ràdio. Al disc ho posa: “totes les lletres d’aquest disc es van fer a la barra de Can Tuyus”. Dia a dia escrivia aquells microcontes que lligaven el relat: tots estan aquí. Aquest és l’imaginari: el tio observador a la barra que va veient la desfilada de personatges. Hi ha una primera persona, sí, però també n’hi ha de tercera. De vegades em posava el vestit de confessor de la barra, i de vegades el de qui es confessa. Hi ha lletres de mirar a fora, i altres de mirar a dins. I molta obsessió amb les melodies. Les poques hores lliures que apareixien, jo anava al despatx del Marc, trèiem la guitarra i… De vegades només xerràvem, dels Jazzateers, d’Associacionisme, de Durruti. De vegades apareixia una melodia i la treballàvem. A mi m’agrada tenir primer els títols, i molts títols ja els tenia de temps enrere. Els títols em situen. “El chico que gritaba acid” venia d’una columna que escrivia a El Mundo, per exemple.

Tu i el Botey feu un equip compositiu clàssic, estil Goffin-King.

Saps que passa? Que jo no sé tocar la guitarra bé, i això em salva de copiar literalment, com fan altres artistes. Jo li he d’explicar el que tinc al cap al Botey, i en aquest delay entre el que he pensat i el que ell rep i tradueix en sons hi neixen coses molt interessants. Perquè tenim gustos comuns i alguns diferents. De vegades parlem diferents idiomes, i ens complementem. Per això al disc posa: “totes les cançons composades per Marc Botey i Miqui Puig”. A Capataces es nota que som dos, des del minut zero.

Imatge relacionadaAl Casualidades (Naïve, 1999) hi ha una foto teva on estàs sol. Més que sol, abandonat. I Capataces… em dona l’ impressió de ser un disc que, malgrat la malenconia i la pena, celebra tornar a tenir un club. Una penya.

El vell solitari ha fet colla. Hem fundat un motoclub, hem engegat un club de columbofília o una societat de fans de maxis de house del 88. Reivindiquem els vells grups de rocanrol. ¿Per què no pots fer rocanrol als quaranta, als cinquanta anys? Rocanrol vol dir tancar-te en un local amb els elements bàsics: bateria, baix i guitarra. Per fer les maquetes ens vam tancar una setmana sencera al local amb un amic que anava gravant cada fragment utilitzable. Impar era un disc de gran pressupost, de ressaca de la televisió, i Capataces és un disc d’arromangar-se i fer feina en l’anonimat.

A mi em sembla la celebració d’un home que lluita per veure la joia de la vida, però que sempre arrossegarà un interior masegat. Al Casualidades duies tiretes a la cara com si te la haguessin trencat, aquí carregues amb “maletes plenes de pena”. Però les vols “fotre al mar”.

Aquest disc l’he gravat al núvol de la mort d’un pare, i amb un grup darrera que em va ajudar a espantar la pena. L’altre dia la meva dona em va dir una cosa xula: Casualidades és un disc d’amor, i Capataces és un disc d’amor a la vida. Després de la recent mort del pare, veig les coses com deien els Chucho a “Magic”: “disfrutando del tiempo que me queda por vivir”. Aquest to es nota especialment a “La hora del brindis”: això va pels morts i pel temps que ens queda per viure. Jo no soc gens de melangia barata de “recordes quan ens fotíem de tot, o de quan ballàvem fins a tal hora…” Per allà vam passar, i ja està, igual que passarem per aquí. Però sempre quedarà una certa pena, Saps? És el meu destí. Jo sempre he estat el tristot. El grassonet de la classe.

És un disc adult. Hi ha gèneres que son molt juvenils, i és formidable que siguin així, i d’altres que son per gent crescuda. No tant per complexitat, sinó per fondària emocional. El deep soul va de divorcis, banyes, gent morta. Veig el teu disc en aquesta línia.

És un disc fosc amb ànima. Torturada, si vols, però amb ànima [riu]. Josef K, Aztec Camera. Décima Víctima amb soul. M’ha passat el mateix que a Paul Weller al Sound Affects: descobreix el post-punk però ve de escoltar els Kinks o Motown, música més joiosa, i de la mescla surt el disc. Afegiré una raó addicional molt egoista: escric així perquè en aquest país ningú més escriu en aquest to, avui en dia.

Molts autors veterans de pop escriuen com si tinguessin setze anys, i sona una mica fora de lloc.

Molt. Em trobo gent de la meva quinta que va a la última, que s’han reinventat com hipsters, i és una cosa que jo mai podria fer. En primer lloc, perquè no m’entra res [riu]. Les talles ni existeixen. En segon lloc hi ha referents diferents. Recordes quan tu i jo ens vam retrobar després d’uns anys, i els dos estàvem escoltant el Dr. Syntax de l’Edwyn Collins? Allà, a “Twenty years too late”, el Collins fa reflexions com les meves. Hem sigut això i allò, i quedem els que quedem. Durant una època em fascinava un personatge que trobàvem a les nits barcelonines, i que cada tres mesos feia el canvi: un dia anava a veure a Lambchop i a l’endemà portava gorra redneck; veia als Dictators i a l’endemà duia un afro estil Bronx. És una cosa admirable, en certa forma, aquest mimetisme de supervivència. Però jo no soc així: soc el que soc, no hi puc fer res.

“Soc el que soc” és una frase que podries haver dit fa trenta anys. El que canvia és el to: ha desaparegut la arrogància. Ara és més una observació estoica.

I tant. A la vegada, als moments de merda tothom vol ser una altra persona.

El teu disc té molta introspecció però també mira el mon de forma càustica. Amb mala llet.

Quan dic “gracias jóvenes católicos por vuestros campanarios” vaig per aquí. M’ho poseu a huevo perquè em foti amb vosaltres. I a la vegada us envejo “los trajes que aún os caben”. Sempre existirà aquesta dualitat, aquesta doble mirada.

 Imatge relacionada És un dels temes fonamentals del Escuela de capataces: un tio rarot i afligit que enveja la “normalitat” dels altres.

No sé on comença això, potser en el que dèiem de ser el grassonet de la classe. Ara estic en un punt de molt fotre’m de mi mateix. L’altre dia, a un event, una noia que feia veure que no em coneixia es va referir a mi com “aquell senyor”. I en efecte, soc un senyor. Un senyor gran. Porto rebeques de llana. Vull ser un vell excèntric. I ho estic aconseguint [somriu].

A Anglaterra es celebra molt la figura del vell excèntric. Aquí no tant. Es veu poc decorosa, patètica… De ganàpia.

No ho és. L’altre dia la meva dona em va enviar la foto d’un cavaller gran que portava pantalons vermells, camisa verda i jaqueta de tweed… I li quedava bé o li quedava malament, però una cosa el feia vèncer d’entrada: la actitud. La actitud era “me la bufa tot, jo soc així”. El mateix em passa a mi. Ara és massa tard per canviar.

La gent creu que això de la raresa és una cosa buscada, com un capritx de friquis que volen donar la nota, quan en realitat alguns ja érem rars de fàbrica. No podíem encaixar encara que voléssim. Els discos, llibres i pel·lícules només ens van empitjorar.

[riu] És veritat. Aquest, per cert, és un disc molt 1984. Va ser un any de grans coses. Molts discos que ens encanten son d’aquell any. Però també va ser un any important per mi. Vaig entrar al politècnic de Granollers el 1982, i al 1984 ja anava amb un serrell after-punk, i al cap d’uns mesos em vaig rapar perquè vaig llegir no-sé-què de suedeheads. Allà vaig veure les primeres xeringues, i no sabies que li passava al teu col·lega que moquejava tant… Però res d’això et fa millor. Els nanos que ara tenen trenta llargs van viure la seva joventut amb una bonhomia envejable, i em sembla genial. I els fills adolescents dels meus col·legues viuen una realitat diferent a la nostra. “El chico que gritava acid” és una mica el meu jo dels primers 80, quan em van apadrinar els del motoclub, paios que em treien deu anys. Jo era un fanàtic que es sabia tots els conductors, però que no podia canviar ni una bugia.

Aquell nen rabiós que ve d’un entorn desestructurat i vol entrar a un club que el salvarà. Em sembla una idea bonica. Un càntic per nens danyats.

A la vegada, la cançó no és del tot personal. Jo soc fill de pagès i mestressa de casa. No he vist cap desestructuració. Soc d’un lloc on, com deia el meu pare, “som tots a taula”. És una frase que fa bandera d’un entorn segur malgrat les dificultats. Fer pinya familiar a una llar sòlida. Quan el meu pare tenia dubtes vitals, i mirava aquell que es feia ric i aquell altre que es construïa una casa nova, sempre deia: “a casa hi som tots”. El diumenge seiem junts. Es preocupaven per mi quan em veien aparèixer amb aquells ulls, o plorant sense raó, però a la vegada em cuidaven. Em feia por cantar aquest tema, perquè no volia que la gent cregués que jo pretenia haver viscut maltractaments. Toca’t els collons: un cop feta la melodia i la lletra, vam anar a tocar a Euskadi, i vaig veure a un parc un xavalet assegut a un banc, amb anorac i gorra, i vaig pensar en el “chico”. Ara quan la canto sempre penso en aquell nano trist.

Sempre has estat un bon observador. I has fugit del lloc comú. A “El chico que gritaba acid” hi ha un moment en que vols explicar que ell plora, i ho podries haver fet afectadíssim i èpic, i només dius que “se suena con la manga”. La vida no és una peli del Wes Anderson.

[riu fort] També dic que allò crema per dins. Un sensació física de cremor a la boca de l’estomac, que és el que passa de veritat. També m’agrada la frase “dice que le lleven pronto”, que es una expressió castellana molt bonica. Jo sempre he tingut aquesta doble vessant idiomàtica: soc català de poble però he viscut a Madrid, visc amb una castellana, canto en castellà… I molts cops he sentit aquesta frase, de vegades en boca d’amics gais andalusos: “¡Llévame, llévame!”. Com dient: treu-me d’aquí, d’aquesta merda. M’agrada aquest punt histèric a l’estil Chus Lampreave [somriu].

És un desig fort, el de voler marxar del poble natal. Podries estar parlant de qualsevol nen que escoltava als Clash i somiava en viure a un altre lloc (més excitant).

https://i0.wp.com/img.wennermedia.com/social/rs-168586-Bronski-Beat---Smalltown-Boy.jpgI tant. M’agrada que diguis això, perquè sempre ho tinc molt present. És una coincidència, però fa mesos que punxo “Smalltown boy” de Bronski Beat, i molta gent ve a dir-me que aquella cançó els va marcar, els va donar forces. Em té obsessionat. Va d’un noi gai, però podríem aplicar-ho a qualsevol marginat. “Smalltown boy” té la mateixa sensibilitat i tema que “El chico que gritava acid”. Fins i tot la mateixa estètica, la del Somerville jove, amb anorac, cap rapat, mitjons blancs…

Veig una certa contradicció a la teva situació present. Treballes al subsòl, fent coses petites, però no ets el Vic Godard: el teu lloc natural no és el underground. Et veig més com al Paul Weller post-Style Council: tocant a llocs petits, però sempre amb l’ull posat a la primera línia.

Potser sí. Però a la vegada em fa por, pensar així. Aquest disc es llença amb ganes de fer coses d’envergadura, és cert. Envejo coses com lo dels 091, aquest 2016: girant durant un any sencer, tocant com mai, posant-se-la dura a tots els vells fans. I recuperant una mica el que durant una època se’ls hi va negar. Vull una cosa semblant. També soc conscient, no creguis, que Los Sencillos, com va dir aquella revista que no vull anomenar, “se separaron demasiado tarde”. Però en aquell moment no n’ets conscient, d’una cosa així. Los Sencillos no vam durar 16 anys perquè ens agradés el tren de vida, o jo volgués ser famós. Es tractava de que jo volia fer més cançons, perquè és el que m’agrada fer. Perquè la forma en que visc (encara ara) és fent cançons, i després tocant-les pel mon, i explicant histories. I tens raó: estic en un moment en que vull tocar, i tocar gran, però no a qualsevol preu. No faré el “Bonito es”. No som un grup de revival.

El que volia dir, crec, és que tu mai has desitjat la obscuritat: ha estat el mon, que no escolta (com deien els Smiths). Sempre detecto en tu una (potser perillosa) compulsió per ser gran, i fer-ho a escala XXL.

Molts cops he fet coses massa ambicioses que no han funcionat, com aquella orquestra enorme que vaig muntar amb el Taller de Músics, i que va acabar fent… dos espectacles. Quan una cosa falla, tens dues opcions: fer-te l’artista incomprès, i aprofitar cada pregunta i tuit per recordar-li al mon que si no tens èxit és perquè la gent “no està preparada” [somriu] o seguir treballant. Fa molts anys que escolto musica pop, i fa uns quants anys que produeixo a bandes, i de vegades no és el teu moment, i punt. Quants discos meravellosos hem descobert que al seu moment van passar desapercebuts? De vegades hi ha coses que no quadren, i ni tots els milions en promoció faran que el públic s’hi interessi.

Sempre m’ha fascinat aquesta metamorfosi que patiu alguns músics: passeu en dos segons de ser paios introvertits i acomplexats a ser monstres escènics. Us torneu una altra persona. M’encantaria poder fer això que feu: oblidar durant una hora i mitja qui som en realitat.

Hi ha una part que sembla l’efecte d’una droga. Estàs allà dalt, fent el que fas per inèrcia i per costum, i de cop hi ha un click, i et baixa tot, t’entra el pànic. “Hòstia, això se me’n va de les mans”. Sempre et ratlles en algun moment. Aquesta entrevista ha anat molt bé, però quan demà vegi les fotos del Xavi i em vegi papada o no sé què, em ratllaré. No sé si és una patologia tipificada [riu]. Sempre va bé que algú cregui fermament que ets bo en una cosa, perquè els dubtes els tens tota la vida. Al Sot del Migdia, l’any 1992, 25.000 persones, en el moment més àlgid de “Bonito es”, vaig tenir sort de localitzar a la penya de L’Ametlla entre el públic. Anaven amb el Pep Blanc, que era jugador de bàsquet, i se’ls veia des de lluny. Per sort. Van salvar-me la nit.

Crec que aquesta insatisfacció i dubtes son els que et fan un artista interessant. Si haguessis estat l’esportista triunfador-follador de la classe potser no haguessis tingut l’empenta ni la ràbia per fer el que fas.

Potser. Mira el Morrissey. Un tio tímid que de cop ho rebenta amb els Smiths, i després es queda sol, i es torna un empestat. Un tio que mai està confortable amb ell mateix, ni amb el que fa. Ell és més bocamoll que jo, per això. Jo no vull tenir raó sempre. Per exemple: admiro al Loquillo, i sempre he estat molt fan del que fa, però és un artista que sempre es queixa de que si li fan boicot, de que si hi ha una conspiració contra ell.. Jo no soc així.

Comentaves que Capataces és una defensa de la banda de rocanrol. No n’estàs fins els ous, de rocanrol?

No. Per mi tocar és molt important. Em desesperen algunes coses, clar, alguna crítica que no sé com em prendré… Però tocar mai em cansa. De fet, és el que més m’agrada del mon. Mai soc més feliç que al local d’assaig. Parir un tema, maquinar plans… Al mateix temps, al meu cap hi ha un plànol. El rocanrol té una data de caducitat, i a partir de certa edat ja no es pot fer. Jo m’he marcat una data de jubilació. Clar que després no sé si la respectaré, perquè amb Los Sencillos mai em cansava de repetir que “mai” seria un artista amb carrera en solitari [somriu].

Jo em referia més aviat a l’estil de vida que acompanya el rock. El backstage. La mil·lèsima ressenya de revista gratuïta: “El de l’Ametlla vuelve a sus orígenes con…”. Les fotos. La ràdio. Els llepa-culs. Els haters. Els borratxos. Entenc que el Brian Wilson digués prou, i no toqués en directe en vint anys.

[riu] Es clar. El problema és el de sempre: si vols que funcioni el que ha de funcionar, has de transigir amb coses que per tu son perifèriques. I aquestes coses que fan mandra, a la vegada et permeten fer les coses que sí vols fer. Per exemple: a aquesta gira vull un escenari molt concret, amb una llum que m’il·lumini només la cara, perquè el meu cos ja el coneixeu, macho. No cal que es vegi. Ja sabeu quina és la meva panxona, i el ball de malucs… I al final de tot, llum blanca per si algú ha arribat tard i dubta de si era jo o no.

A “La teoría del hombre invisible” parles d’alguns pecats de joventut, afegint que eren “de los menos graves”. Quins serien, doncs, els greus?

Això del pecat és una merda que arrosseguem per haver crescut a un país ultracatòlic.

Quan dic pecats volia dir ensopegades. Cagades vitals.

Tothom menciona la meva carrera televisiva com a gran ensopegada, però ningú recorda que vaig arribar allà sense feina, parat i sol a L’Ametlla del Vallès, quan la indústria discogràfica s’enfonsava pel canvi de paradigma, i no tenia res. Cap futur. I de cop uns senyors em van dir: “ets bo en això. Et pagarem tant”. Mentiria si digués que vaig anar allà enganyat, però vaja, tampoc em van vendre tota la veritat. Em van oferir un format anglès que mai es va posar en pràctica aquí, perquè això no és Anglaterra. Un cop allà, quan ja havia acabat allò, vaig veure dues alternatives: me’n vaig a Gran Hermano VIP, em caso amb una madrilenya, visc en aquest mon de semi-celebritat… O torno enrere, a fer el que m’agradava de veritat, començant des de zero. Sé que vaig prendre la decisió adequada. Kiko Amat

La galàxia d’Escuela de Capataces (segons Miqui Puig):

1984; The Special AKA; La Caza; Barbour; Land-Rover; El bar de las grandes esperanzas; Madmua records; George Martin; Paco de Lucia & Camarón de la Isla; Marc Casals; Teenage Fanclub; Sobre beber Kingsley Amis; Farfisa; Edwyn Collins; Bodega Rafel; Islandia Nunca Quema; Santuari de Puiggraciós; Peaky Blinders; Snoopy; “Elefants never forget”; George Orwell; Kid Creole & The Coconuts; Barry Sheene; Cock-Madrid ; Pet Shop Boys; Withnail & I; casuals; dub; Can Tuyus; Jazzateers; Brut nature; Décima Víctima; San Genaro; Echo & The Bunnymen; llonguet; Ciudad Jardín; Perros de Paja; XTC; Maida Vale; Discos Juandó; Genestacio de la Vega; Buddy Holly; Modern soul; Aglio e Olio; David Bowie; Porsche Carrera; Paninaro boys; LAV family; Al Jackson; Tocar el dos d’Infinivi; Bo Diddley; La taverna d’en Grivé; Carlos Berlanga; Old Wave New Wave Club; Francisco Garcia Hortelano; foulards; Las afueras; Robert Elms; Golpes Bajos; Bultaco Streaker I; The Jazz Butcher; marihuana; brogues; Otis Clay; The Sartorialist; 12 strings; Santa María del Paramo; Synare drums; Gin Nut.

(Aquesta entrevista es va publicar originalment a la revista Enderrock)

Heliogàbal

¿Dónde estábamos? Ah, sí. Iba a colgarles aquí el enlace a mi columna regular para el ARA Play. Esta entrega habla de Heliogàbal, uno de los pocos sitios del planeta donde he sido genuinamente feliz. Feliz de veras: no divertido, no excitado, no adulado, no meramente contentillo. Feliz.

En la columna se afirma que el Heliogàbal no existe en la encarnación que yo amé, la de la fase imperial, lo que desde luego es cierto, pero a la vez no implica que el nuevo Heliogàbal no sea capaz de entrar en otras fases majestuosas e inspiradoras para mucha gente. Simplemente: hablo desde la pura emoción personal y la melancolía incurable y no transferible, y desde esos puntos de vista solo puedo concluir que una etapa ha muerto, y otra empieza.

En la columna tampoco se especifica que el ayuntamiento de Barcelona tiene mucho que responder sobre la mayoría de tormentas que cayeron sobre el local. Pero no me cabía. Lo digo aquí, pa’que quede escrito.

Y pueden leer la cosa aquí, carajo.

STEPHEN WITT: “Aunque la piratería no hubiese existido, la industria musical estaba acabada”

https://i0.wp.com/estaticos.elperiodico.com/resources/jpg/1/6/periodista-stephen-witt-hace-unos-dias-barcelonabr-br--1498819704861.jpg¿Cómo empezó la piratería digital? ¿Por qué se hundió el cedé? ¿Quién inventó el MP3? ¿Quién mató a la industria musical? (¿y merecía morir?) ¿Qué rayos es el “paciente cero”?¿Por qué usted puede bajarse cualquier parida en The Pirate Bay pero han cerrado todas las tiendas de discos de Barcelona? Las respuestas en Cómo dejamos de pagar por la música. Y en esta entrevista de Kiko Amat al autor.

Stephen Witt es el Indiana Jones del MP3. Este periodista de Brooklyn podría haberse contentado con incrustar sus académicas narices en los libros ya existentes sobre la era digital o el advenimiento de la piratería, pero prefirió encasquetarse sombrero, agarrar látigo y salir por la ventana a husmear él mismo en las fuentes físicas. El resultado es el revelador Cómo dejamos de pagar por la música (Contra, 2017), una obra que se lee como una apasionante novela policíaca, pese a que versa sobre friquis, laboratorios de “psicoacústica” y ejecutivos de la industria musical. El libro entrelaza tres historias ignotas: la de Karlheinz Brandeburg, padre del MP3; la de Doug Morris, el big daddy de Universal Records; y la de Dell Glover, un piernas cualquiera quien, casi sin darse cuenta, al empezar a planchar cedés desde su habitación, se convirtió en el mayor filtrador de música inédita del mundo y varió para siempre el curso de la historia.

Tu libro me recuerda al trozo aquel de JFK en que Garrison se cita con “X” en las escaleras del Capitolio. Solo que en lugar de investigar asesinatos de presidentes…

Hablé con tíos que robaban cedés [ríe]. Sí. Es algo así.

Todo parece empezar en un lugar y un momento muy concreto, como en los documentales de Adam Curtis.

Cierto. Lo que sucede con Adam Curtis es que él dobla la verdad. La amolda a su teoría. Nos cuenta algo que podría haber pasado, más que lo que pasó. En mi caso, todo es real. No exagero la importancia histórica de algo. Un 80% del libro es inédito, se basa en investigaciones propias, no fuentes ajenas o artículos ya publicados. De lo que menos hablo en el libro es del fenómeno Napster y la tecnología de pares, pero solo porque había sido cubierto extensamente en otros lugares. Yo preferí hablar del subsuelo, de las cosas que no se habían contado. Sobre el primer gran pirata de la era digital, Dell Glover, por ejemplo. El llamado “paciente cero”. Un tipo que nadie conoce, pese a que creó el mundo en el que vivimos.

¿No tuviste un poco la sensación de que aquello era la “banalidad del mal”, como se dijo de Eichmann? Glover, que trabajaba en la fábrica de CDs de Polygram y por eso lo empezó todo, no es precisamente un villano Bond.

La verdad es que era más interesante de lo que yo esperaba. Yo creía que iba a topar con la historia de una generación bajándose cosas en sus ordenadores poco a poco. Pensaba que aquella era la forma en que toda esa música gratis acabó en internet. ¡Pero de golpe descubrí que todo venía de un solo hombre! Imagina mi sorpresa. No creo que Glover sea un tipo banal. No era un tipo cualquiera: un trabajador negro de una fábrica de prensado de cedés cuyos mayores intereses son los ordenadores y las motos de carreras. A primera vista es el estereotipo de personaje de clase obrera, pero su inusual proclividad hacia los aspectos tecnológicos del proceso (algo en cierto modo inusual para alguien de su clase social), sumado al hecho que estuviese tan bien situado para empezar la filtración masiva de material, le convierten en alguien único. Es más banal la parte que trata exclusivamente de la industria discográfica y personajes como Doug Morris y el resto de CEOs de las grandes compañías. El egotismo, la rapacidad, las extravagancias monetarias… Todo sonaba a cliché. Por el contrario, todos los piratas que entrevisté eran grandes personajes. Todos tenían algo raro, una historia extraña que contar. No eran gente común.

En historia, grandes cambios se producen por razones locales. Muchos de los personajes que provocaron cambios radicales en la industria y tecnología musical estaban actuando por pequeñeces.

Muy de acuerdo. Marx creía que la grandes revoluciones comunistas vendrían como consecuencia lógica de tomar los medios de producción, no por la afiliación a una ideología. La gente quería tener más cosas. Y eso, como apuntas, es literalmente lo que sucedió en este caso. Un tipo literalmente se adueñó de los medios de producción y empezó a producir objetos desde su casa, sin obedecer las normas de propiedad intelectual o las normas capitalistas de intercambio económico. Y no lo hizo porque fuese un radical de izquierdas. Lo hizo porque quería una moto de agua. Todo lo que provocó en el mundo vino dado por una necesidad casi infantil de determinados bienes físicos (algunos eran artículos de lujo bastante ridículos, además; no lo hizo para alimentar a su familia). Glover no era un marxista. No tenía convicciones políticas. Él te diría claramente que lo hizo todo por un televisor de plasma o un nuevo quad. Pero nosotros sí podemos darle una interpretación marxista. Lo suyo fue una revuelta en toda regla contra los propietarios de los medios de producción.

  https://i0.wp.com/images.eldiario.es/cultura/dejamos-pagar-musica-Stephen-Witt_EDIIMA20160607_0637_5.jpgYo estaba bastante predispuesto en contra de la industria musical. Pero los pirateadores de los que hablas tampoco me cayeron muy simpáticos, la verdad.

No lo eran. Eran trolls mezquinos, en su gran mayoría. Es solo que yo hablé con los trolls originales, los que estaban al principio de todo, antes de que el troleo se hiciese popular. No era gente que aceptase ninguna responsabilidad por lo que hizo, por su comportamiento negativo y antisocial. Por otra parte, eran chavales. Cualquier actividad que atraiga primordialmente a chicos adolescentes va a tener un elemento antisocial asociado. Vas a hallar mala actitud y peores modales. Pero solo porque así son los adolescentes. Yo era uno de ellos, y hacía tonterías parecidas. Crees que la vida es una broma, que no tienes por qué pedir perdón por nada… Pero algunos de esos chavales sí querían realizar actos de naturaleza política. Se dieron cuenta de que formaban parte de un movimiento político que estaba “liberando” información a través de internet. Yo simpatizo con esa idea. Solo desearía que…

…fuese verdad.

Exacto. Ojalá no fuese gente aburrida en su casa saqueando cosas gratis. Mucha de esa gente, en efecto, eran solo trolls, eran antisociales y infligieron graves daños a la industria mediática y a muchos artistas. Pero un porcentaje de esos tipos creía en lo que hacía, y estaban dispuestos a ir a la cárcel por ello. No se rindieron, ni siquiera cuando empezaron a ir a por ellos. La mayoría no era así: estuvieron en el ajo hasta que les llegaron las primeras denuncias: entonces se asustaron y empezaron a delatar a todos sus amigos.

Futurama los describía muy bien. Un montón de friquis granujientos escondidos en IRC…

Imatge relacionadaEran así. Cuando todo esto empezó, en 1997 o 1998, la cosa era abrumadoramente masculina. Todos sus integrantes eran varones de diecisiete años. El internet moderno ya no es así. Todo dios está allí, ha cambiado radicalmente desde que empezó la revolución del smartphone. Gente mayor, chicas… de repente todo el mundo estaba online. Eso creó una gran fricción en la red, casi podría decirse que hubo una guerra de géneros. Virtual, claro. Lo fascinante de todo esto es que muchos de esos trolls originales ni siquiera tenían grandes conocimientos técnicos. Muy pocos sabían programar o utilizar códigos. Solo eran gente a quien le interesaba entrar en ese nuevo mundo. No necesariamente gente con talento.

Por mal que caigan los trolls, es muy difícil sentir compasión por alguien como Doug Morris, CEO de Universal, quien cobraba 50.000 dólares al día.

Estoy de acuerdo. Y se fue de rositas de la catástrofe. Hizo una enorme fortuna mientras la industria musical se iba hundiendo. Él permaneció en la cima, pero su bando fue aplastado. Te voy a decir lo que deberían haber hecho para triunfar en la batalla que perdieron: deberían haber abandonado el compact disc en el año 1996 o 1997. Era su formato más lucrativo y se hicieron de oro con él, pero deberían haberlo soltado para concentrarse en algo que tuviese una fácil distribución a través de internet. Pero no lo hicieron. Se aferraron al formato hasta el último aliento.

¿Fue por razones de pura avaricia? ¿Ignorancia?

Avaricia sí. Autocomplacencia también. Pero hay que comprender una cosa: hoy damos por sentado que internet destruyó todos los formatos anteriores. Pero algo como internet nunca había sucedido. La industria discográfica fue la primera en enfrentarse a aquella nueva amenaza. Y en aquel momento nadie creía que aquello fuera relevante. Bill Gates escribió un libro en 1997 sobre el futuro de la informática, y casi ni menciona internet. Mucha gente no pensaba que aquello fuese a cuajar, ni desde un punto profesional ni desde uno social. Y, para colmo, no comprendían la nueva tecnología. No entendían qué era aquello de la tecnología de compresión (lo que por otro lado es normal, pues es algo casi incomprensible para un profano). Creían que el cedé era el formato perfecto: daba una inmensa calidad de sonido, era semi-portátil y muy barato de producir. Los beneficios eran colosales. uno puede entender que rechazaran una propuesta que en el fondo sonaba así: “vamos a obtener un sonido inferior, sin formato físico, en archivos 100% portátiles, y por cierto, no vais a sacar ni un duro de ello”. Aceptar algo así era duro. Pero hay una cosa añadida que considerar: incluso sin el pirateo, la industria musical estaba acabada, tal y como la conocíamos hasta entonces. Porque en la nueva industria digital, el single se iba a desacoplar del álbum. Eso es lo que les mató. Hoy casi no existe la piratería; la mayoría de gente se ha movido al streaming. Pero la industria discográfica no se ha recuperado. Y eso sucede porque durante muchos años se salieron con la suya al meter un hit single en un elepé, y vender 10 o 15 millones de álbumes, a 13 o 14 dólares cada uno. Ese mundo ha muerto. El single ha sido extirpado del álbum, y eso les ha colocado en una situación permanente de ganancias reducidas. No hay nada que puedan hacer contra ello. Es natural que Morris se negara a ir en aquella dirección. Sabía que iba a morir. Conocía los riesgos. Al final rechazaron invertir en el futuro de la distribución musical, y un puñado de adolescentes lo hicieron por ellos.

https://assets.bwbx.io/images/users/iqjWHBFdfxIU/iJvnNNl.0Wbc/v1/800x-1.jpg

Doug Morris, CEO de Universal-Sony. Uno de los villanos de esta saga. Es el del medio.

No quiero ir de profeta ni nada de eso, pero los que veníamos del vinilo ya sabíamos que el cedé era un formato deficiente. Y lo de que mejoraba el sonido solo lo percibieron dos musicólogos.

O ingenieros de sonido. En teoría el cedé era un formato inmortal, porque al contrario de la degradación de los surcos de vinilo, podías poner un cedé cien veces sin que el lector degradara el soporte. En la práctica no es así, porque los cedés se rayan continuamente. Y se rompen. Era un formato bastante débil, sensible a los elementos. Tenía muchas taras. La ventaja era que era el primer sistema completamente digital. Y a la gente le gustó, seamos honestos. En la cima de su reinado, a finales de los 90, el vinilo estaba muerto y enterrado. Estaba por debajo del 1% del mercado. Eso significa que todo el mundo se había pasado al cedé. Y llegaron los burners, la gente podía hacer mix cds… Yo crecí con aquel formato. Pero tenían un montón de limitaciones, que se hicieron más y más aparentes según nos íbamos moviendo hacia un mundo digital más portátil. Y nadie los coleccionaba de forma nostálgica, como sucedía con los discos de vinilo.

¿Le cantamos un “se lo merece” a la industria musical?

Ganaron demasiado dinero durante demasiado tiempo, y a expensas del consumidor. A la vez, esas ganancias descabelladas crearon un sistema cómodo de egos artísticos, bastante prolíficos, y aquel dinero permitió que mucha gente formara parte de la industria; gente que hoy en día no tiene acceso a ella, pues el tamaño de la industria se ha encogido. Hasta cierto punto, puesto que era difícil hacer dinero únicamente de las vendas de los álbumes (o del streaming), aquello forzó a mucha gente hacia una mentalidad mercenaria. Y por eso la música que tenemos hoy es buena, en cierto modo, pero toda suena a anuncio de Pepsi. Y la razón es: todos los músicos quieren ser fichados para un anuncio de Pepsi.

O la banda sonora de un filme.

Exacto. Esa es una fuente de ingresos clave para un grupo hoy. Pero en la cúspide de la época del vinilo, incluso en la del cedé, un grupo podía permitirse no hacer eso y vivir solo de las ventas de sus discos. Eso ha provocado que el sonido o la producción sean radicales, pero los valores mucho más conformistas y pro-corporativos. Y todo ello provoca un decrecimiento de la ambición artística.

Me gusta que menciones a los artistas, porque en muchas discusiones sobre industria musical vs. piratería se olvida que en medio de todo ello (a menudo generando la riqueza) hay un tipo con una guitarra de quien nadie habla. Y creo que fue estafado en modo sándwich.

Al artista le dieron por todos lados, es verdad. Son los que salieron peor parados de aquella batalla. y lo suyo no tiene una solución fácil. La parte complicada es esta: incluso si tienes un hit para el álbum, aún tienes que grabar las otras doce, o veinte, o treinta. Es mucha faena, y a menudo hay mucha gente implicada en el proceso, de productores a compositores de encargo. Gente que cobra. Existe ese mito del artista como figura heroica, que no sé hasta que punto es acertada; después de todo solo es un tío en un escenario. El público quiere que sean héroes, pero la verdad es que muy pocos están a la altura.  Otro mito es el de la figura creativa solitaria, algo que hoy en día y si hablamos del mainstream, ya no es cierto, simplemente. Detrás del artista de rap hay un abogado a cargo de los samplers, un agente, múltiples productores, mezcladores, ingenieros de sonido, un compositor de encargo… Para muchos artistas actuales el proceso se parece mucho a un karaoke en el que ellos entran y cantan con un tono determinado una canción en cuya creación no han tenido casi nada que ver. A veces ni eso: su voz es una amalgama de treinta tomas previas, combinadas para crear el tono ideal. Eso es así para todo el pop mainstream, y para buena parte del pop independiente también. Dicho esto, aún tenemos unos cuantos visionarios icónicos que se lo hacen todo ellos mismos; pero son la excepción. Mira a Kanye West: los créditos de una sola canción listan a veinte o treinta colaboradores. Por canción. Es más un director de orquesta que un músico pop. La conclusión es que hoy, pese a la existencia de programas facilitadores de grabación casera como Soundcloud o ProTools, es más difícil grabar discos.

Algunos artistas lo entendieron todo mal. Como Lars Ulrich, de Metallica, cuando llevó a Napster (y, por extensión, a sus usuarios) a juicio.

Lo fácil era culpar a los piratas, pese a que la industria musical tenía lacras muy profundas y muy arraigadas. Pero lo entiendo, en cierto modo. Míralo de otro modo: soy escritor. Cobro igual si la gente se termina mi libro o no. Y a menudo no lo terminan. Creo que esa es la norma de la industria editorial: una gran parte de lo que se vende no se lee. Pero imagina una situación económica en la que el lector solo pagara por lo que de verdad lee. Eso seria una catástrofe económica para mí. Ganaría mucho menos dinero. Y eso es lo que sucedió con la industria musical, y no solo por la piratería. Simplemente llegó un nuevo tipo de tecnología que reescribió las relaciones económicas del medio. Eso es lo que jodió al artista. Ya no pueden vender un disco entero. Ahora solo se cobra por cada escucha de canción. Es una jodienda total, y ya no hay marcha atrás.

¿Todo lo que cuentas podría haber ido en otra dirección si alguno de los capítulos hubiese terminado diferente? Pongamos que el MP2 hubiese ganado al MP3, y no al revés. ¿Se habría hundido igual la industria musical?

La mejor analogía para hablar de ello es Galileo Galilei. Galileo era el científico más importante del siglo XVII. Había construido el telescopio más sofisticado de su época. No era más complejo que unos binoculares para observar pájaros de hoy, pero con él fue capaz de ver la cara de Venus y los anillos de Saturno por primera vez. Imaginemos que el día en que Galileo iba a construir su telescopio, se cae a un pozo y se parte el cuello. ¿Sería el mundo distinto? La respuesta es no. La tecnología de lentes que estaba progresando en aquel momento permitió que múltiples científicos estuviesen trabajando en telescopios a la vez. Galileo era mejor artesano y llegó a ello antes, pero era inevitable que otra gente llegara a sus mismas conclusiones tarde o temprano. El progreso en ese campo era imparable. Lo mismo puede decirse de la mayoría de personajes del libro. Todos son Galileo. Todos estaban empujando para ser los primeros en un campo muy competitivo, pero si no llegan a tener éxito otros lo hubiesen tenido. Como te decía antes, si la industria musical llega a reaccionar a tiempo quizás Napster no hubiese tenido razón de existir. Pero el destino hubiese sido el mismo: la tecnología del streaming habría acabado apareciendo, y con ella la economía que lo acompaña. La historia no siempre funciona así. Todos los personajes del libro estaban cuerdos y eran gente lógica; no hay locos. Mientras que en la historia a menudo aparecen personajes chiflados y toman el poder. Como está sucediendo en mi país ahora mismo.

(Esta es la habitual versión extendida, sin más cortes que los de pura oralidad, de la entrevista que publicó El Periódico el domingo 2 de julio, y que ustedes pueden leer en su versión papelesca aquí)

¿Qué pasó con Kaspar?

Mi crítica del clásico sobre el misterio Kaspar Hauser, de Feuerbach. Siempre me ha interesado Kaspar, lo que le sucedió y lo que eso dice de nosotros, los humanos. Este es el mejor libro sobre el tema. Lo digo alto y claro aquí, en el Babelia de El País. Y lo saca Pepitas de Calabaza, editorial favorita de siempre.